El pintor i escultor Pere Llobera inaugura Coses que fan crack, una instal·lació d’escultures i pintures relacionades amb els conceptes de col·lapse i disrupció. La primera mostra majoritàriament escultòrica de l’artista ret un tribut torçat als anys vuitanta, moment que concep com a un possible inici de la davallada del món modern amb l’arribada del desenvolupament tecnològic vertiginós que va començar a marcar el futur que vivim avui en dia.

Instal·lades en llocs controvertits del Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa, les peces exposades busquen la incomoditat, la reflexió i la presa de decisions per part del visitant. Com deia Philip Guston, un quadre ha de funcionar com un quadre. L’objectiu principal de la proposta és que les escultures o quadres funcionin com a tals. I, en una segona línia conceptual, que generin curiositat en el públic: que l’interpel·lin, que el moguin a interactuar-hi, que no el deixin indiferent.
Coses que fan crack és un dels tres projectes guanyadors de la convocatòria oberta PostBrossa 2022-2023, junt amb Grafia animada per a després del diluvi, de Laura Ginés, i Mevaveu, de Laura Llaneli. Amb aquesta edició, el Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa renova el seu compromís per promoure la creació contemporània aportant un suport real a la creació i oferint, al mateix temps, un espai d’exhibició a les propostes guanyadores. Al mateix temps, dona veu i provoca la creació de propostes que, d’alguna manera, estiguin acord amb un esperit brossià d’experimentació, radicalitat i compromís crític.

CONTEXTUALITZEM LA CREACIÓ
És sabut que on no arriben les paraules arriben els símbols. I si no que li preguntin a Joan Brossa, que en va fer un munt d’imatges símbol. Un arbre caigut no és una imatge àtona. Davant un el primer en què es pensa és com ha caigut i si han estat causes naturals o no. És impossible no observar el fenomen com una metàfora de la vida. Normalment, se li dedica un minut de silenci a la majestat de l’arbre col·lapsat i, si a més a més l’arbre és al bell mig del nostre camí, ens obliga a prendre decisions:
L’esquivo per l’esquerra o per la dreta? El salto? Passo per sota?
L’aparto?
Torno enrere???!!!
El contemplo?
Li dedico un poema?
Un arbre caigut interpel·la. I molt. Converteix un paisatge en un quadre romàntic. El prenya de melangia i posa a qui contempla aquest espectacle en la tessitura d’un filòsof.
Per a mi, després d’assajar pintant arbres que semblen urpes, urpes que actuen com arbres abatuts al mig del camí, arbres que semblen arbres, però no per això es mostren menys amenaçadors, el següent esglaó era jugar amb ells com escultures. Fer que tot el que explicava abans sobre els estranys passos que estem abocats a fer en el present per culpa d’accions del passat fos expressat per aquests elements amb la seva presència física. Vull que interpel·lin a qui se’ls trobi, que molestin, que treballin com a imatge símbol de no un futur distòpic, sinó d’un present distòpic que potser podríem haver eludit.

Pere Llobera